Res més que un collage

Respira. Respira a poc a poc. Respira de forma conscient, acompassa’t amb el pulmó, amb els alvèols, casa’t amb el moviment de la panxa que et fa moure la samarreta a l’alçada del melic cada vegada. Casa-t’hi, acompanya’l, concentra-t’hi, fes-te’l teu. Aquest moviment ets tu, tu ets això, ara mateix, perquè sense això no hi ha tu ni hi ha món ni hi ha res. De fora endins, explosió i un altre cop enfora. 

Com la vida, com el món, com la captació que fem dels altres a cada moment. Agafem, prenem, inspirem i ens impregnem fins al moll de l’os, fins a l’estómac, fins al dins més dins, i allà hi ha química pura que ho fa explotar tot i tot ho transforma. Ens explota i ens surt una energia brutal que destriem amb més o menys cura per poder quedar-nos el millor del que ha vingut. Cada explosió obté resultats sorprenents o danys col·laterals que intentem copsar i calmar i comprendre abans de deixar-nos exhalar, de treure-ho, de retornar a la realitat allò que li havíem pres. Amb més o menys cura, deia, seleccionem i ens quedem el que importa i el que no, i anem enganxant trossets d’aquests gasos explotats en petites parts del cor i l’ànima, com si fóssim un gran collage com els que fèiem a plàstica els divendres a la tarda. I, precisament com passava amb els collages que fèiem a plàstica els divendres a la tarda, de vegades convertim el que havia de ser una bonica cartolina en un xurro ple de taques de cola. Un xurro que sabíem que era un xurro, però que mira, tu, que no en sabíem més, i que no ens agradava, però que havíem anat fent i fent i enganxant ara això i ara allò i goita, al final era tot el que n’havíem sabut treure. Ben bé com aquelles cartolines, no som més que collages del que hem anat vivint. Som el resultat de totes les explosions detonades, de tot el món que ens hem menjat i de tot el que hi hem vomitat. De cada decisió triada entre què volem i què no, i com encarem el que ens ve i què ens volem treure de sobre. Som explosions d’energia brutal que se’ns queda retinguda al cos i gasos infectes que surten i empastifen tot el que tenim al voltant. Som purpurina que hauria de fer-nos brillar l’ànima i que se’ns escapa cap enfora abans de poder-la enganxar i tot de merda antiestètica que no sabem ben bé com vam enganxar amb superglue. 

Valors. Tria. Decisions. A cada moment i a cada entrada d'aire. Què volem i què no, què interessa retenir i què volem ben lluny, què ens fa bé i què ens fa mal, què som i què no. Què som i què no, al capdavall. Què som i què volem ser, què no som i què no volem ser de cap de les maneres. Aquella pregunta tan grossa tan grossa que és com un elefant deixat anar a sobre el pit o com una xíndria que et cau al peu o com Nova York sencera i que no et deixa fer res més que un crit ofegat i au. Però per això: respira. Respira a poc a poc. Respira de forma conscient, acompassa’t amb el pulmó, amb els alvèols, casa’t amb el moviment de la panxa. Deixa entrar, menja, fes-te teva aquesta realitat que veus, que vius. Capta-la fins que exploti aquí dins, en el dins més dins. I, pausadament, que no hi ha pressa, respon a cada estímul, aprèn-ne cada virtut, beu-ne tot el bé i, després, desfés-te de tota la resta. Tu ets això. Aquest entrar i sortir. Entrar i sortir, que al cap i a la fi vol dir viure. Vida, que al cap i a la fi vol dir tu.

Els nostres objectes perduts

Entre tot aquell munt de coses acumulades, entre el desordre que en record de Diògenes havia apilonat sobre la taula al llarg dels anys, va tombar el cap cap amunt i es va fixar en un objecte que, com era habitual, ni recordava que era allà. Gots de plàstic d’antigues festes majors que van precedir borratxeres que ara quedaven llunyanes, llibres a mig llegir i llibretes plenes d’idees i de textos a mig escriure, algun euro i les joies que es treia en arribar la nit, quan els dits i les orelles ja s’han cansat d’anells i arracades, quan estar bé ja està per sobre de resultar atractiu al mirall i als ulls de la resta. Entre tot això, i una mica més enllà, totes les joies que havien quedat ensota, enrere, tant en l’espai com en el temps. Aquells collarets i arracades que va comprar una mica perquè sí, per l’impuls del moment o pel poder del màrqueting. Tot allò que algú li va regalar sense encertar-la i que ella no va tenir valor per fer tornar a la botiga. Abans li importava una mica més tot, des d’un temps ençà es passava les convencions una mica per on li picava. Coses.

Entre tot això hi havia un objecte que havia cridat la seva atenció. Un objecte que veia per primera vegada en molt de temps, tot i haver-lo vist cada dia, per allò que diu que veiem però no mirem, que mirem però no processem, que el conjunt no ens deixa veure la petitesa i que si no ens hi fixem les coses no existeixen. Allà, al racó d’aquests collarets i arracades i penjolls que sí però no i que feia ben bé vuit anys que no sortien de casa, allà hi mig brillava un braçalet de plata. Un braçalet de plata fet amb una cadena dels ossets que més de mig món fa lligar immediatament amb la casa Tous. Un braçalet de Tous que sempre va voler però que mai va tenir, i que tenia abandonat amb tot el que només li havia aportat il·lusions momentànies, esporàdiques, d’aquestes que se’n van tal com vénen, que t’omplen una mica però que sempre deixen forat per recordar que no, que no n’hi ha prou, que el plaer consumista és efímer i que encara en volem més. Aquell braçalet de Tous li encantava però era allà, deixat de la mà de déu, i li havia decorat el canell deu vegades com a màxim. Incomprensible, potser, si no en sabies l’origen.

Incomprensible i estrany, si no sabies que aquell braçalet formava part de l’exèrcit d’objectes perduts que desapareixen i volten pel món i no tornen mai a la vida del seu propietari. Es va mirar el braçalet, entre tot aquell munt de coses acumulades, i va provar de pensar en la noia que li havia deixat durant una tarda en unes colònies, però només hi havia un record borrós. Ni la cara, ni el nom, res. El que era nítid era el “Però torna-me’l, eh” que havia vingut després. I el seu sí cent per cent afirmatiu, Déu nos en guard. I mira. Ara havien passat més de deu anys i el braçalet encara era a casa seva –la culpa li impedia treure’l a passejar–, i ella, totalment incapaç de complir aquella promesa, pensava en la propietària de la joia. Qui sap si devia preguntar-se on eren, els óssos, qui els tenia, on havien anat a parar, en quin moment havien marxat de la seva vida. Potser ni hi pensava, potser en tenia tants, de braçalets, que l’havia oblidat, o potser n’havia comprat un d’igual. Però alguna cosa li feia pensar que el buscava amb el pensament, i que hi havia un fil invisible que flotava i li unia el cervell amb la peça, i que una llum feta d’intuïcions l’il·luminava com dient “ei, sóc aquí”, però que no servia per res perquè tot era al subconscient i a la part cerebral que encara ens és misteri.

Pensar en ella, i en el braçalet, la va fer pensar en tot allò que ella mateixa s’havia anat deixant al llarg dels dies, en tot el que li havia desaparegut de la vida, que un dia hi era i l’endemà no, i es va preguntar si hi havia tot de fils invisibles que li connectaven el cervell amb l’escampall d’objectes perduts i va pensar que tant de bo tinguessin un so, una llum o una alarma que l’avisessin com el botonet que et troba on és el telèfon quan te l’han robat. Quantes coses devia haver deixat enrere. Anells, bolígrafs, pintallavis, llibretes, llibres, braçalets, samarretes. I els objectes li van recordar que tampoc sabia on havien anat a parar la màgia i les relacions i tot el seguit d’intangibles que, durant trenta anys, desfent-se en l’aire, li van mig desfer el cor. Quantes coses, senyors, quantes. On devien ser.

Però llavors va pensar que la vida potser és això, anar perdent i anar trobant, i anar fent amb el que tenim perquè tot el que ens hem deixat enllà va quedar en un passat que ja no hi és i que no hi serà. Va pensar això, i va pensar que concentrar-nos en el què hem perdut l’únic que fa és que no puguem concentrar-nos en el que podem trobar al camí que s’obre. Que s’ha de voler descobrir els misteris del que ve, i no del que ja no vindrà mai. I que mira que és estúpid, anar mirant enrere, quan la vida és al davant. Tot això, va pensar, mentre mirava el braçalet.no, quen﷽s ja s' era habitual, ordar que encara en volem ml·lusispertarg constant i, d's coses no hi sxies ja s' era habitual,

"i això es diu caiguda lliure..

..fins que t'estampes pots conviure amb el final"

Les cançons ja ho tenen, això. Si estan ben fetes, entremig dels acords hi trobes aquella frase bonica i rodona que se't fica dins i se t'hi queda. Aquelles frases que fa un temps ens hauríem posat de nick al Messenger o, més tard, i si era menys important, de subnick, amb caràcters estranys que la fessin més cool. <pr0m3t0 ll4m4rl3 4m0r m10 4l pr1m3r0 qu3 n0 m3 h4g4 d4ñ0> (cas real) per exemple.

La frase que encapçala aquestes lletres fa dies que se m'ha fotut al cap. Fa dies que em ressona, en veu baixa i que em surt en veu alta quan vaig per la vida. Canto i parlo en veu alta quan estic sola, sí. Cadascú és com és, tothom té lo seu.

La frase, deia, és de l'últim disc dels Amics. La cançó és "No ho entens", i explica dues situacions, una de molt bona i una de molt dolenta, i som a la dolenta. ("Per què xerres tant si el que vols és fer l'amor?", de la part bona, també m'encanta). 

La "caiguda lliure" em remet a aquesta sensació d'estar perdut en un món enorme, de no saber on anem, d'allò que comences a girar voltes sobre tu mateix i acabes ben marejat i no saps què cony fotre. I caus, i caus, i caus. 

Però és que senyors, mirant-ho bé, mirant-ho lluny, viure no és res més que aquesta caiguda lliure. Des que naixem que sí, que anem creixent i ens fem grans, però en realitat som en temps de descompte. Diguem-ho diferent, si ho voleu. Fins a una certa edat tenim una família que ens sosté, que ens fa de corda, d'avió, d'encanteri antigravitatori. Després, però, és avall que fa baixada. 

I potser la clau d'evitar aquesta estampada contra el terra seria tenir els collons d'obrir els braços, fer-los ales, fins i tot. Prendre'ns-ho amb calma, mirar les vistes i gaudir del viatge. Després, també, perquè només som simples mortals i no Supermans per més que fem treballar el cervell, hauríem de tenir prou saviesa per acostar-nos a petits avituallaments, a persones que ens donin aire i ens facin entendre que, malgrat que anem avall, senyors i senyores, estem volant.