divendres, 18 de febrer del 2011

Nit de divendres

Un tren que ve tard, un cotxe llogat sense pagar lloguer, però amb permís, uns vidres que s'entelen i un pàrquing que no tanca fins que s'acaben totes les pel·lícules. Dos cigarrets, quatre entrepans, un parell de patates grosses (es veu que ara al Viena pots triar) i alguna dieta que no s'acaba de complir mai. Dos quilos de quètxup i tres de mostassa que tindran una vida ben curta, els minuts justos de ser arreplegats vilment fins a quedar, marginats, sobre la taula, per por de morir esclafats dins d'algun bolso amb massa coses. I en creuar la porta, les mirades assassines d'un parell de davantals blancs. Després, un intent fallit de gegant hamburgueser americà per remordiments, i una terrassa amb estufa -perquè s'hi pot fumar- amb quatre cerveses normals i dues de roses sobre la taula (les primeres cerveses que demano a la vida). Sobre la taula, també, quatre telèfons que no paren de sonar o d'il·luminar-se, connectats a tres comptes de twitter: un que treu fum, un que ho intenta omplint els tweets de tots els hashtags possibles i per haver, i l'altre que sembla que desisteix perquè no acaba d'entendre quin és el seu lloc. De banda sonora, un reguitzell de xafarderies, una llista interminable de comentaris cruels i no tant cruels de vides alienes -això que ens agrada a tots- i quatre o cinc frases lapidàries que deixen a una servidora desconcertada. Alguna cosa com "jo sóc fan meu", "jo si em veig pel carrer, em demano un autògraf", o "és que jo he nascut per ser ric". I una proposta de festa desenfrenada, #aloloco i #dandolotodo alguna nit no gaire llunyana (caldria revisar l'aspecte dels talons de quinze centímetres i el vestit que ensenyi el filet del tampax, però).

En fi, que avui la vida només és dura perquè m'estic morint de son, perquè lo que és lo altre, encara em dura la rialla de les burrades que arriben a dir aquest parell..  Esteu ben tarats! Repetimos? :D

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada